CRÓNICA EHUNMILAK, jaumeb

En Jaume ja fa uns dies que està per Euskadi amb la Berna, i nosaltres (Àngel,Bena i jo) arribem el mateix dia de la cursa, el divendres a Beasain. Després de recollir dorsals, anem a dinar plegats a la pasta party. Allí ens trobem a cares conegudes.  Després, descansem una mica als seients del passeig. En Jaume s’en va a l’hotel i quedem que ens trobarem al cotxe. Abans de les 17h comencem els preparatius, ens canviem de roba i preparem la bossa…això s’acosta. Fa bon temps i molta calor, però pronostiquen canvi de temps al vespre: pluja i fred. Les 17h50, estem a la sortida. Estem tots quatre, juntament amb en Samu, Marc Balanyà, Jordi Mestres, Enric Terricabres i 190 participants més…uns comentaris i consells per part de l’organització, música de Vangelis i a les 18h en punt sortim….com no, sortim els últims…jejeje. Ja només començar apreciem que aquests vascos no s’estan de res, i puja que pujaràs fins dalt les antenes, però no les del Llorito no… A les 2h de carrera comença la pluja, la qual ja no la deixarem fins dissabte al migdia, més o menys. Costa molt recordar totes les pujades i baixades, però la primera nit la baixada fins Azpeitia (km53) va ser molt bonica passant per un antic camí romà per desprès pujar una llarguíssima  pujada fins a Ermio i fer una cresta perillosa pel fang, l’aigua i les pedres afilades i que relliscaven. Després, baixada interminable fins a Tolosa en el (km78). La Berna ens espera en l’avituallament i és d’agrair que estigui allí. L’Angelito arriba poc després de naltros i en Bena va més endarrera. Mengem, mengem i mengem…l’Àngel més encara!!Vinga va!!! que ens anem al peu del Txindoki.....tornem a pujar i a baixar, pujar i baixar fins Amezketa km96 on la Berna ens torna a esperar .Avituallament.  Ens diuen que els últims 100m de desnivell al cim del Txindoki no els farem degut a la quantitat de fang acumulat….anem pujant i l’ascenció es fa molt còmode fins al coll, d’allí fem 3 cims…el paisatge és espectacular, amb la boira que ara bé i de seguida marxa degut al vent, que en aquell tros bufa i amb fred…grups d’ovelles que ens observen quan passem al seu costat……de l’últim cim (Urrainz…em sembla) baixada cap al següent avituallament que és Lizarrusti al km 115-116. I sí sí…allí torna a estar la Berna que ens va seguint i ens dona ànims. Anem prou bé, ens sentim forts. Ara toca 14km molt durs, 5 dels quals amb molt de fang…es desesperant …no saps per on anar…fang per aquí, fang cap allà….relliscades però no caiem, però ho aconseguim i arribem a Etxegarate km 130 on ens canviem de roba i de keks. Aquí, a la pobre Berna no la deixen entrar a la carpa i s’ha d’esperar a fora…llàstima… Preparats per afrontar la segona nit. Sortim direcció St.Adrián km139, descansem 5min i  pujada a l’Aizkorri, fem una pujada ràpida o sí més no em sembla que ha estat ràpida…allí torna a bufar el vent i amb fred….fa estona que no veiem a ningú ….de fet, crec que ha partir del km 53 (Azpeitia) hem anat sols, ens hem creuat a gent i ens hem animat els uns als altres, però sempre hem corregut sols….ja està bé, vaig  xerrant amb el Jaume i a estones en silenci….crestegem….fem una pujada a un coll i baixada cap a un avituallament al km 149. Això ja ho tenim!!! Tant sols 20km i meta!!! Les llagues, però, ja fa estona que han aparegut i fan una mica la punyeta.  Ens diuen que tot és baixada fins a Mutiloa al km 158…jajaja i naltros incrèduls ens ho creiem…i uns cullons!!! No hi havia manera d’arribar a aquest poble….s’em fa etern!!! Sembla que arribem…però no, és un altre poble…arribem al següent poble i aquest sí…osti tu amb el Mutiloa dels ous…últims 10km….surt el sol quan ens falten uns 5km. Els últims km s’ens fan pesats però ja entrem pels carrers de Beasain… un noi de l’organització ens diu per on hem d’anar i ja està, ja ho tenim, a punt de finalitzar un altre repte… l’arribada s’acosta…són les 7h30 del matí i no hi ha ningú tret de l’organització i com no, de la gran Berna que ens anima i ens fa les fotos de l’arribada!! En Jaume i jo ens abracem, estem contents i satisfets, ho hem aconseguit. Gràcies Jaume, sempre és un plaer anar al teu costat. Una gran carrera amb una duresa important, tant pel desnivell com la climatologia….però ens sentim bé!! Amb son però bé!! Dutxa i esmorzar….ens retrobem amb en Bena que ens explica les seves aventures amb l’organització. Lizarrusti ha estat el punt on ha decidit parar.  Ell està tranquil i content. Ha fet un gran entrenament i ha disfrutat també del paisatge.  Parlo amb el tete i em diu que l’Angelito li resten 18km…..perfecte….al cap d’una estona truca l’Angel i diu que ja va venint, 8km tant sols..…que no pot córrer però que va caminant  ligerito….que gran que és l’Àngel!!!.......i allí està, trotant pels carrers de Beasain amb una cara de felicitat brutal, segur que li fan mal els peus però ell no deix de córrer, les seves mans s’entrecreuen amb les del Bena, i  els ànims de la gent i els seus aplaudiments el condueixen fins la línea de meta!!

És difícil explicar i descriure tota la cursa i segurament em deixo molts detalls. Donar les gràcies als meus 3 companys de cursa:  Bena, Àngel i Jaume, també a la Berna, al tete i Maria, i a tota la gent que ens ha animat i que estava pendent de naltros….us puc assegurar que sentia els vostres ànims dins meu.

Crònica Ultra d'Andorra, per Jordi Berga

ULTRA MITIC - Andorra


Distancia: 70Km. Desnivell +:7000aprox..

Divendres, quasi les 23 hores estem a la sortida, més relaxats que a l’hora de sopar, passem el control numéric i ja està el JoanBo i jo preparats, comence una música d’aquelles que posa la “gallina de piel” i un castell de focs que et dona “el subidön” tot just son les 23h i un petard dona el tret de sortida, máxima concentració, comencem trotant la gent ens anima amb fervor, ens ho prenem amb calma, queda molt camí, passem per la Cortinada i agafem la ruta del ferro (antic camí que utilizaven els miners per portar el mineral fins les forjes), passem per el costat de Arans i creuant un pontet de pedra, entrem a Llorts, una gentada ens aclama, i ens dona aire per començar la pugada de 6.5Km que ens porta fins al Pic Clot del Cavall, una vegada fem el cim baixem un pendent molt pronunciada, com és de nit, no ens adonem fins que al cap d’una estona, notem que les cames pateixen d’anar frenant la pendent que ens portara a le Bordes dels Prats Nous, i per un senderó directes al Pla de l’Estany, avituallament i continuem per una pujada de 3Km, deixem la vegetació, i entrem a una tartera de pur mineral, aquí comencem a notar el fred de la nit, i veiem que la boira ens va envain, cada vegada és més difícil poder anar veient les marques de la cursa, però sempre endevant i amb un tram final molt técnic fem el cim del Comapedrosa (2942m) son quarts de sis de la matinada i està començant a clarejar el día, preguntem al control quina temperatura tenim, ens confirmen que estem sota cero, quan després de fitxar i sentir un alleujament després d’haver assolit la primera fita, continuem cara avall per un roqueral i després per una senda pedregosa de terra negre, fins arribar al Estany Negre i les basses de l’estany Negre, passem per demunt de varies glaceres, la baixada es va pronunciant fins arribar al refugi del Comapedrosa, avituallament i marxa, sortim direcció a la portella de Sanfons,mentres anem pujant anem sentin els escatllots aquí i allá, baixem fins les pistes d’Arinsal i pujem al port Negre, borejem la cresta i anem baixant per la part sud fins arribar al Port de la Botella pròxim avituallament, mengem, em trec les pedretes de les bambes i continuem, son quasi les 9h, i els corredors del Trail ja estan sota el pórtic de sortida, preparats per la cursa, nosaltres continuem per una sendera plana que ens portara a una forta pujada que pasant per la collada Montaner ens portara al Bony de la Pica, una vegada allí agafem una baixada molt delicada i tecnica que ens tenen preparades amb “cordes guies” per baixar per un canal, seguim baixant i remontem el port de les Comes, fem una baixada forta per un bosc que ens porta a Aixás, atravesem el poble i enfilem cap el coll Novell, aquí ja notem que el calor comença a apretar en tota la clatellada, una vegada dalt del coll es veu Andorra la Vella comencem a baixar, entrem en un bosc espés i una sendera estreta que fent milers de siga-sagues ens dura fins la Margineda.

Primera base vida, ens refresquem, canviem de roba, menjem i marxem per que son quasi les 14h i estan anunciant que tanquen el control, creuem la carretera general i pasem per el pont románic de la Margineda, fem un caminet pla, per anar paint i ataquem una pujada molt severa de 2.3Km de bosc fent siga–sagues, fins arrivar a un petit port que ens portara als Cortals del Manyat, seguim pujant per una sendera mes estreta, fins arribar al refigi del Prat Primer, aquí parem una estona a menjar i recuperar forces, agafem aigua del riu, per que comencem a estar justos i encara falta fins el próxim avituallament, continuem pujant fins el Coll del Bou Mort, cosa que ens porta a una baixada amb molta pendent i molt técnica de terra suelta fem cap a una zona hervosa, es un Prat i esta ple de vaques pasturan, anem baixant, i aprop del camí veiem tres marmotes q’estan fora del cau, estorades, encuriosides mirantnos com trotem, seguim baixant i fem cap al refigi de Claror, continuem avall, es creuem amb un ramat de cavalls, quina planta que tenen, atravesem un riu, fem una petita pujada i arribem fins l’estany de la Nou, baixem una mica i arrivem al refugi de Perafita, avituallament rapid per que el temps de tall apremia i sortim per una pujada del bosc fins afer cap a la Collada de la Maiana, que ens obra la porta a la vall de la Madriu (declarat patrimoni mundial per la UNESCO) es impresionant no es pot explicar, creuem el riu Madriu per una pasarela de troncs, anem per el bosc voreijant el riu Madriu aquí ja comencem a estar fresquets el sol esta caient ens tenim que posar la màniga llarga, em notat a la pell i la olor del microclima que te la zona, semble que realment estiguis al paradis, i fent camí i amb el últim alé de claror entrem al refugi de l’Illa cinc minut avans de les 22h, hora de tancar el control. Ens avituallem, i evaluem el estat, el JoanBo fá estona que te molesties al estómag, ens refem i sortim, la organització ens pregunta si ens fa res baixar amb dos més fins a la próxima base vida, en definitiva que anem nosaltres dos un Portugues i un Mexicà, que anem pujant cap a la collada dels Penssons com més pujem més aire fa, i hi ha moments que els xiulets del aire et posa els nervis de punta, sense parar i al ritme que ens imposa la pujada fem el coll i de sopte una baixada molt técnica, amb molta pendent fins arribar al circ de Penssons, per un camí molt técnic que no hi ha pas de traça, es te que anar improvisant sobre la marxa per anar evitant les pedres, estem al Pla de les Pedres.

Es de nit i anem visualitzant un llag rere l’altre per el reflexe que els hi fa la lluna, a mida que anem perden nivell i es van succeint els llags anem perden la sensació dels cops de vent que feia dalt del coll, la nit es va calmant i de mica en mica el camí es va fent més corredor, cosa que aprofitem fins que de sopte perdem les marques, retrocedim, mirem per els voltants i només visualitzem una pista molt ample que baixa directament fins una edificacio que esta lluny, però il•luminada i s’entreveu que hi ha gent, decidim anar-hi, comencem a baixar i ens adonem que estem en unes pistes d’esquí, anem baixant i de sopte veiem un cotxe que enfila les pistes i ve directe a nosaltres, es para i és de l’organització, ens venen a buscar, ells havien tret les marques per podernos localitzar, la base vida de les Bordes d’Envalira, ja estava tancada desde feia mitja hora i estavem fora de temps, ens van acompanyar amb el 4x4 a la base vida, son les tres de al matinada quan arribem a les Borden d’Envalira per avituallarnos, i una vegada allí, ens van recollir amb una furgoneta que ens portaria a Ordino.

Aixi és com vam acabar l’aventura, ens van fer fora per “lents”, jo mo he pasat fantastic, tot i les dificultats, el nivell d’exigencia, les parts técniques, que ens ha anat posant la cursa, no han pogut amb les meves ganes de tirar endevant, encar que s’hagues acabat com un “coitus interruptus”.

perfil ehunmilak

Perfil de l'Ehunmilak, segons les informacions de la Berna, els Jaumes ja han arribat a Lizarrusti, km 115. A veure si podem tenir més informació de tots 4, l'aplicació del mòbil està caiguda i a la web no hi ha manera de saber res.

Fotos ehunmilak

Les fotos aquí, no sé que passa amb el link. Diu que han passat una nit dura, amb fred, vent i pluja; i que han anulat una pujada degut a la gran quantitat de fang que hi ha. De moment al km 70, a Tolosa anaven JaumeB, JaumeG i Angel junts. Bena una mica més enrera. Fixeu-vos amb el mini cotxe que li van deixar al Bena....el que no entenc encara és com hi han entrat els 3 aquí dintre.....

MOLTS ÀNIMS

Crònica Besiberri, per JordiB.

BESIBERRI SUD 3.013m


Distancia: 17Km. Desnivell +:1600.

Es divendres per la tarda i sortim de Tarragona amb el cotxe de l’Edu de Salou, tot ple amb el Jaume, el David Palos, el Jordi Riudecanyenc i jo direcció a la boca Sud del tunel de Vihella, per passar la nit al refugi de Conangles, bé, el viatge es fa llarg però quan comences a veure montanyes que están a un altre escala (immenses) penses que val la pena. Arribem a Vilaller que és l’últim poblet avanç d’arribar a la boca Sud del tunel. Decidim parar a sopar, son vora les nou del vespre i no es val a badar, localitzem lloc, la fonda, reservem i anem a fer una birra ràpida, anem a sopar per no tenir “problemes”, (El sopar en conjunt és una crónica paralel•la, ara tornem a la sortida), això sí, contra tot pronostic em sopat bé. Carreguem aigua potable i anem a buscar el refugi, quan arribem a l’aparcament del refugi está plé i en prou feina entra el cotxe, aparquem, anem a inspeccionar la zona, per fer un bi-bag i descarreguem tot el material per passar la nit, entre anades i vingudes, per traginar tot el genere, veiem una llumeta a la foscor, era una cuca de llum, jo era la primera que avia vist una i em vaig quedar flipat de la quantitat de llum que desprenen (verd fosforito).

Bé, plantem les tendes, ens preparem per dormir i quan ja estabem instalats, truca l’Angel que no troba el camí, li expliquem, el David va a buscar-lo a peu a veure si el veu. Amb tot aixó al cap d’una estona, me torna a trucar i diu que esta a l’entrada del tunel vell, li torno a explicar i decideixo anar a l’entrada del aparcament a veure si veig les llums del seu cotxe, aixo si, tal com anava, amb gallumbos i samarreta, quan de repent veig un cotxe 4X4 que s’acosta en la foscor per el camí, jo penso mira l’Angel ja ha trobat el camí, i com es normal en mi, comenso a fer el capullo al mitg del cami amb la fila que portaba, quan de repent i per sorpresa meva, del cotxe es posen en marxa unes rotatives, merda no es l’Angel i avui vaig al cuartelillo, passen per el costat, que per cer me miraben amb care de perplexitat per no dir una bagenada i llegeixo a la porta Manteniment de Carreteres, i vaig pensar menys mal que no son els comisaris, i resdulta que el cotxe de carreteres estava escoltant a L’Angel per que no es perdes i que ja havia arreplegat al David per el camí i que s’estaven partin el cul, de veurem amb aquella fila i la cara de susto que portaba de veure els suposats comisaris, anem cap el campament i ens recoloquem a les tendes per dormir una estona, son dos quarts d’una i a dos cuarts de cinc ens llevem després d’estar tota la nit donant tomps del dur que era el terra, ens aixequem de nit, arrepleguem les tendes, preparem l’esmorzar, bocates, friuta, galetes i café de veritat (cafetera Italiana, de lujo) amb llet calenteta, arrepleguem la resta ho col-loquem al cotxe i comencem a caminat a les 6,30 hores direcció al Besiberri.

Comencem a caminar per una pista GR-11, que ens porta a una de les entrades del parc natural, al cap d’una estona agafem un sender a l’esquerra en mitg d’un bosc molt frondos de faigs, fins arribar a la cota 1800, que creuem per un pontet, el barranc del Beriberi, i continuem per un bosc de pins sempre pujant fins l’estany de Besiberri, cota 2000m, el voreigem i pujem a un segon llag més petit anomenta l’Estanyet, cota 2200, seguim pujant i anem alternant zones de blocs de pedres i geleres, cada vegada amb més pendent fins arrivar a una tartera, bastant llarga, al menys a mi se mi va fer, que ens porta al coll, cota 28000m, d’alli en direccio a l’esquerra i seguint les fitas pujem directament fins al cim del Besiberri Sud cota 3013m, han estat tres hores de intens treball sense parar i cada vagada amb més dificultats, les sensacions son bones un cop a dalt el camí no ha sigut facil però una vegada allí dalt a valgut la pena, ens tenim que tapar per que l’aire bufa bastant i ens estem refredant, el dia és perfecte pujant hem tingut estones de fresqueta ja que, fins que no em tret el morro per dal no hem vist el sol, aquí dalt amb el solet s’está bé, les vistes, magnifiques per tots cantons, devant nosre el Contraix, a la dreta el Comaloforno, a l’esquerra els Besiberri Nor i Mitg, darrera els estanys Gelats, una maravella, ens fem les afotos, mengem, descansem i decidim desfer el camí.

Comencem a baixar i ells s’escalfen, jo vaig baixant al meu ritme, el Jaume arriva al coll quan just jo estic a mitg camí, mentre jo vaig baixant ell va a inspeccionar la ruta del Comaloforno, vaig baixant fins arrivar al coll i el Jaume arriba la cap d’una estona, i ens diu que no te la ruta massa clara que s’ha de pujar per una canal i que per aviu potser ni ha prou, no fos cas que ens ansigalessim, per el que decidim comensar a baixar i aixo semble un meu, el Jaume me mira i al veure la cara que feia de esparverat al veura tota la baixada, decideix acompanyarme al primer troç, comensem per una de les vies i quan portavem uns 10 o 15m, me comenta: tira amunt que aixó es massa complicat per comensar, remontem i agafem la via que habia triat l’Angel i el David que ja estaven per la meitat de la tartera, comencem el descens me poso darrera seu i ell me anava indicant on quan i com tenia que anar posdant els peus i les mans per no enderrocar tota la tartera, mica en mica vaig baixant, sempre segur del que estem fent, de sopte comencen a caure pedres de dalt i aquesta volta no soc jo, era un que habia intentat fer el Comalomofrono sol i no ho habia assolit, en un d’aquets esllevissaments ens va passar un pedrot molt aprop del cap del Jaume, de manera que me va dir, parem i deixem que ens passi, que amb aquet encara pendrem mal, ens adelanta i continuem el descens lent però segur, que ens porta a una zona glacera i amb molta pendent, i el Jaume me seguéis donant instruccions per no relliscar, cosa que intento i no aconsegueixo, el primer tarm de molta pendent vaig baixar més troç amb el cul a terra que no pas caminant de tal forma que quan vaig comensar el segon troç el cul i les mans me feien mal del fred que duia demunt, mica en mica la pendent va anar afluixant i vaig anar agafant el tranquillo al asunto de caminar en bambes demunt la neu, de fet com més anava baixant la neu era mes toba i era mes facil caminar. Passant trams geleres i de blocs, fem cap a l’Estanyet, d’allí anem baixant per un sendero a trams, pedres i a trams escorredors fins arribar a la vall del Estany Besiberri, que comensem a boreijar agafant ritme, caminant cada cop més depressa a mida que el terreny ho va permeten, fins arribar al camí que comença a baixar fins al pont del barranc del Besiberri, cada vegada anem més trotant que caminat, anem agafant més ritme fins que el tram final de descens va ser un anar tallant camí per el recte del bosc, fins arribar a la pista del GR-11 que ens portara fis on tenim els cotxes.

Arribem fem estiraments, fem un xeco-xeco al riu per anar a dinar fresquets, ens apriem i decidim anar fent camí fins les dugues, per parar a dinar. Trobem un restaurant de carretera, entrem fem uns cerveses mentres ens demanen la comanda anem comentat les peripecias i les fotos de la jornada. La majoria fa menú infantil (macarrons i pollastre amb patates) som basics que hi farem, i al hora dels postres demanem una ampolla de cava per mantenir les tradicions i la camarera no se li acud res més que preguntar que celebravem, i no se qui li va dir que avia perdut la virginitat (ja era un tresmileru), pero un altre va i li diu que per fi habia sortit del armari i enfila que fa fort, que la cosa s’embolica peró aixó es un altre historia, acabem els postres el cava (me dediquen el tap, amb el nom del cim i el nom dels acompanyants), cafes dobles i caliharis i continuem el viatge fins a casa.

Resumint ha sigut molt xulo, m’he tingut que aplicar a fondo per assolir el repte, arribar a dalt es dur i també impresionant, amb tota bellesa que t’envolta l’aire fred a la cara i el sol donante escalfor, però arribar a baix és una proesa arribar senser, gracies a tots els company que m’han portat a fer el meu primer tres mil i que no será l’ultim.