cronica ruta karrasclet per "tomos"

El JordiB ens envia una crònica tipus Best-Seller de Ken Follet.A llegir que tambè és molt sa i beneficiós!

LA RUTA DEL CARRASCLET: Cronica personal de cafetera man...
Capçanes 19 de febrer

CAPITOL-1
Arribada Extrem
Hem quedat a les 7.15 a Hisenda, són les 7,35 i estem sortin de Tarragona, els del trote mai tenim presses, però anant cap a Reus no teniem clar que agafessim el tren. Arribem justos però encara tenim temps, no trobem lloc per aparcar la furgo. Vinga donar tomps contra rellotge i per fi aparquem. Mentres uns es canvien el Roquetes i jo que ja anem canviats anem corrents a treure els bitllets. Entrem al vestibul i tothom es pensava que ja no arribavem. Treiem els bitllets, les salutacions corresponents, van arrivant els troteros i anem passant cap a l’andana per que el tren está arribant, Al tren ens posem tot junts i ens acabem de saludar, ens anem posant al dia de les ultimes aventures i dels nous projectes mentres el tren avança i anem replegant a mes gent que s’incorpora a l’estació de Dosaigues, mentres anem comentant la ruta del carrasclet el tren ja anuncia l’arribada a Capçanes.
Arribem a Capçanes, el mati ens sembla fred, pero en realitat es que al tren anavem amb bona temperatura, ens dirigim cap a l’estatua d’en Pere Joan Barceló, “Carrasclet”, alli es anem concentrant i arremolinant devant dell per fernos la foto oficial de sortida i d’homentage al que va lluitar contra les tropes de Felip V. No podem fer ni un café, ja que el bar encara no ha obert, vist el panorama son les 8,45’ i decidim començar la ruta.

CAPITOL-2
La sortida i el mati
Surtint de Capçanes el recompte oficial de la sortida a donat 18 bandolers per afrontar l’aventura establerta, el dia es esplendoros ni un sol nuvol, molta llum,aixo promet i començant a pujar cap a Llaberia. El Tivissanu em va ensanyar un tipus de molsa que no havia vist mai, que feia com uma fulleta llargeta, petita, molt fina i feia una floreta blanca molt petita, l’mpresió es com si fos uma molsa blanquinosa i em va explicar que nomes creixia als llocs on no hi ha contaminació, aixo era el preludi d’un gran dia. Arribem a Llaveria on jo no havia estat mai, un pobe molt petitet, mol ben cuidat i que no vam veure cap vilata, temps just per fer un mos i continuar per els senderons, el paisatje les raconades, tot es inolvidable. Seguim cap al coll del Guix, per aquesta zona anan baixant, anem veient tota la costa i en primer pla el magnific cap de Salou mentres arribem a Colldejou. Aqui fem la primera parada, alguns encara els hi vallaba el cafe frustat del mati, pero a mi me venia de gust una birra fresca, d’aquelles que hidratan i t’alimenten, bé d’aquelles que te refan. Sense perdre temps continuem cami cap a al castell d’Escornalbou, comença a fer calor, arribant al castell continuem per un sendero molt bonic, molt verd que ens fa refugi del solano i ens porta tot baixant cap a L’Argentera, omplim aigua, fem un mos, me treg les pedretes de les trabuco i continuem, en aquest punt en deixen tres bandolers, que ja tenien el cotxe aqui. Continuem el 15 bandolers direcció cap el Coll de la Teixeta, una pista de terra rojenca que juntament am el sol que feia es feia una mica feixuda de anar paint, nomes el suavitzava la mica de aire humit que es comensava a aixecar, preludi d’un canvi de temps. El Tivissano no es troba bé, te la panxa enredada pero no para, aribant al coll de la teixeta continuem per el PR que va per els molins de vent (aereogeneradors) i que va pujant fins a l’ermita de Puigcerver (que no sabia ni que existia), cada vegada está mes nuvol i el vent es mes fort i humit, recollim tot el grup i continuem ara de baixada, amb certa alegria per que s’apropa l’esparada hora del jalo. La gana, la baixada, i les ganes de parar una estona ens porten fins a Alforja, ja portem unes 6 hores sense parar i allí la dona d’un del que venia amb nosaltres ens habia preparat una mica de vermut per cubrir les primeres necesitats (birra, patates i olives) moltes gracies, encara que no sé com es diu aqueta noia.

CAPITOL-3
El dinar i la tarda

Davant mateix d’on aviem fet el vermut hi ha un bar i anem entrant a fer un entrepa, a mesura que arrivem anem demanant birres i bocates fins que desbordem el cambré, la cuinera i el pa comensa a minvar, els últims ens vam partir el pa com a bons germans, jo particularment quan me vaig acabar les llesquetes i la truita de pernil vaig obrir la motxila i vaig agafar una mica de solid que portava extra per acabar de fer tou, cafe i cames per aque hos vull, anem sortin i efectivament com deia el meteoblue a les 16h plouria, i aixi era ( meteobue es una pagina dels webs que si la aneu seguin ho encerta molt, me la va recomenar el Jordi de Roquetes). Ens preparem el dia esta cap girat, ara plou, i s’ha girat aire fred i com tot bon catalá te fred despres de dinar, ens tapem ens posem l’impermeable, comencem a caminar per escalfar les cames, reconte oficial 11 bandolers (quatre s’an quedat a Alforja) i mes endavant a trotar per fer-nos passar el fred, anem pujant direcció a Arbolí, pujant i pujant, entrant en calor i borejant la cantera de grava, segueix pluvent, vista desde dalt es veu la magnificencia de la destroça que fa una cantera d’aquestes caracteristiques en el trancurs del temps. Continuem pujant cap el Km 47 ens tenien preparats mega avituallament a la casa de l'Akane i Iván (amics del Joan de OT) avien fet cocs al forn, ens habien posat globus per que era al mitg de la montanya, els vam veure, el grup estava trencat i jo anava per el final, estava plovent, feia aire vam veure els globus, pero no vam parar per que no sabiem hon estaben el del devant i el dia no estava per mases aturades, suposavem que al no habernos esperat al lloc del globus es que habian continuat. De totes maneres en cara que no es conegui que ja tindrem ocasió, moltes gracies per l'Akane i Iván de part dels bandolers. Seguim i arribem a l’Arbolí, el Tivissano s’arriba al bar per pendres una una coca-cola per veure si fa net del desarreglo de la panxa, mentres ens prenem un descans sota la pluja i nem menjucant cosetes per no fer fallida, l’aturada es curta i continuem, cap a Gallicant, anem cap el gorg, esta esplendoros, la cascada, l’aigua transparent la vegetació amb un color viu de la pluja, petita parada per admirar i gravar l’imatge i continuem direcció cap a la Febró per una pista de terra argilosa que está estobada i enfangada per la pluja i que notem a mida que anem avansant que les baixades rellisques amb el fang i les pujades notes el tou de fang a les trabuco. Anem pujant i baixant per la pista, el cel sembla que es vulgui obrir una mica, la boirina sembla que esbaeixi, i comencem a veura les muntanyes de Ciurana, estem alts i entre les montanyes es veu el sol que esta a punt de caure entre mig d’un coll, el raijos es donen l’ultim ale de sol i l’imatge del sol bategant sobre la montanya mullada amb el seu reflexe al bosc amb els pins, verds clars intens, lluminosos, nets, vius, son la seva manera de dirnos adeu després de veurens durant tot el dia per aquelles contrades i ens sugereix que tenim que aprofitar el que ens queda de llum. Continuem fins la Febró, alli ens reagrupem i fem parada, esta apunt de fer-se fosc, omplim aigua mengem una mica, ens espolsem el mitjons, anem una mica enfangats.


CAPITOL-4
La nit, no hi ha sopar

Sortim de la Febró i és practicament de nit, anem caminant, semble que ha parat una mica de ploura, es va fen de nit, és tancada, encara que sembla que el cel es va obrint. Comencem a pujar enl mitg del bosc, el frontal és una maravella (Led Lenser H7) quina llum!, he de baixar-la a mitja poténcia perqué ofen a la vista, anem pujant pel mitg del bosc i localitzant les marques del GR, a mida que anem pujant sembla que va fent un plugim, sembla aigua neu, per les pista a la part de dalt direcció a La Mussara els tolls criuxen del gel, en cap moment tenim la sensació de tenir fred, però el temps la nit i la boira que ens fa companyia sembla que estas en mig del no res, sembla que el temps es fred nosaltres trotant no tenim aquesta percepcio i sense parar arribem a la carretera de la Mussara, i comencem a baixar per les Tosques, per fi terreny comanxe, be ara si que estem tots situats i sabem on estem, les tosques estaba tota xopa i les pedres relliscaven vam tenir que baixar caminant i amb molt de comte, perquè continuament se t’anaven el peus de les relliscades, la baixada va ser llarga i per fi agafem el camí cap a Vilaplana, parem a la font del diposit a omplir aigua i a menjar el que ens quedava. Bes quin sopar per agafar forses per el tram final aprox. 11Km sense perdre masa temps que ja son les nou del vespre i comencem a tenir ganes de mataro aixo. Continuem direcció a l’Aleixar, per el camí es comença a veure el cel que está molt obert, queda algún nuvol que es de color rogenc per el reflexe de la refineria, anem tots molt compactats la nit ens apinya, comença a veures el reflexa de la lluna que sembla que vulgui sortir, creuem l’Aleixar sense parar, direcció a Maspujols, pel tram de la carretera ens adonem que la lluna ja s’ha aixecat i es molt blanca i rodona, sembla que ens vingui a rebre, d’alguna manera veure aixo et renova les forces, que comencen a estar mimbades i et done un punt extra d’energia. Passem un tram per la riera, és com si estessim per la platja, amb la sorra mullada, busquem un lloc hon la riera s’estreny per creuarla i al cap d’una estona arribem a Maspujols, sense para encarem l’ultim tram sabem que quede poc per arribar i sense pressa però sense pausa, ja no donem tregua els once bandoler que queden faran que es rendeixen les tropes de Felip V i a les 10.30 de la nit vam arribar com uns campions a Reus, una mica mes tard del previs però contents de haver assolit la fita dignament, sans i estalvis.

Gràcies a tots per un dia tan meravellos, cafetera man....