CRÓNICA BEHOVIA-SAN SEBASTIAN

La Gemma i l'Armengol ens passen aquesta detallada crònica amb unes fotos de la passada "BEHOVIA-SAN SEBASTIAN":

"Diu la cançó popular : "Desde Santurce a Bilbao, vengo por toda la orilla,"….. però no, no és aquesta la cursa que hem fet sino desde Behovia a San Sebastian.
Ja fa temps que es va gestar la idea de participar-hi després d' haver llegit alguna cosa de les seves especials característiques a la revista Runners.
El primer pas va ser fer la preinscripció, a principis de Juny. Degut a la gran quantitat de participants, els que ho han fet en edicions anteriors, -aquesta era la 46-, hi tenen prioritat. La resta va per ordre d' inscripció. Uns pocs dies més tard ja ens van confirmar "la plaça". Era el moment de començar a buscar lloc per a dormir i també decidir com ens hi desplaçaríem. Un amic del Club Runners, que hi va participar l'any passat, ens va recomanar l'hotel. De seguida ens va agradar i ja vam fer la reserva. Per anar-hi, el tren semblava la millor opció, ja que els horaris s'adaptaven prou bé i podríem tornar descansats. El bitllet però, no es podia reservar fins dos mesos abans, així doncs al calendari de la cuina hi vam posar un recordatori pel dia 2 de Setembre: Renfe/SS.
El seu perfil és exigent i necessitàvem una bona preparació, teníem però temps suficient per a poder-ho fer.
Va ser casual que coincidís el dia del meu aniversari, 12 de Novembre, amb el dia de sortir de viatge, però això també va formar part de la festa. Felicitacions i regals. Moltes gràcies!. A les 16,15h, sortíem de viatge desde l' estació del Camp de Tarragona i cinc hores més tard érem a San Sebastian. Aquesta nit vam aprofitar per anar al casc antic a sopar. Era tot ple de gent. Mmmm....les barres multicolors... quins pintxos!: vermell i verd -de pebrots-, rosa -de salmó-, plata -de seitó -, groc -de truita-, blanc -de bacallà -,... Txacolí per acompanyar .
Dissabte al mati ens esperava la Fira del Corredor que te lloc als baixos del Kursaal. Alla es recollia el dorsal i el regal (samarreta blava d' Adidas i medalla). Lluïa un sol preciós. La Platja de La Contxa, meravellosa. Pensavem amb el temporal que estava previst per l'endemà, jo! . Es va fer l'hora de dinar i ho fem al bar "La Cepa". Productes de la terra: revuelto de hongos, amanida d'espàrrecs amb bonítol i bacallà. Per beure aigua..... Zzzzzz zzzzz .. quina siesta!. La tarda va quedar molt reduïda. No ens voliem cansar gaire i volíem sopar aviat. Ara era el torn dels hidrats. La nostra sorpresa quan arribem a la pizzeria, que encara era tancada, i hi havia cua per entrar-hi. Obren portes i ens diuem que esta tot reservat!... Mare de Déu ! .. De fet la ciutat estava "tomada" de atletes.... Tornem cap a l'hotel i alla fem un sopar lleuger. Ara era el moment del nostre particular "briefing" decidint a quina hora ens aixecariem, el vestuari, quin era el tren òptim per anar cap a Behovia, l'estratègia... Una mica de neguit, nervis, dubte....

Diumenge. Esmorzem i cap a l'estació de l' Eusko tren, que és una mena de ferrocarrils catalans pero a la basca. Li diuen "el topo", ja que travesa diferents tunels. El bitllet (1 Eur) ja l'havíem comprat a la Fira. La sortida a les 8,45h i 35 minuts de viatge. Núvol pero no plovia ni feia massa fred. En arribar a Behovia ens esperen uns autobusos llançadera per a fer el tram final fins al punt de sortida. Encara no plou.Busquem el nostre calaix, que trobem fàcilment. Gent i cada cop més gent. Sents parlar en euskera, català , francès, anglès, castellà , ...
Ja va començar a fer algun ramet i ens resguardàvem apilotonats als pocs llocs coberts que hi havia. Molts sota la teulada de la benzinera i també sota balconades. Moment per WC.... El rellotge anava correns i s'acostava l'hora d'estirar i escalfar. Pels corredors discapacitats, -amb cadira, a peu i visual-, la sortida ja estava a punt. Eran les 10,25h. A continuació, sortien els patinadors, que aquest any era el primer cop que hi participaven -per cert hem sabut que hi van prendre part dos corredors de Tarragona-, i a les 11 els atletes. Hi havia un petit grup de gent anant trotant a la vora del riu i que s'endinsaven cap al poble així que vam anar cap allà i ens vam trobar que era l'arc de sortida que no pensàvem que poguésim veure tal i com estan acotats els diferents calaixos de sortida. Faltaven uns minutets per les 11h. Ple de gent fora de les tanques i també a l'interior amb personal de l'organització i fotògrafs. De sobte apareix per a colocar-se a la sortida una figura escuàlida, alta i prima equipada amb samarreta imperi, pantaló curt, -podíem dir que semblava que li anessin unes talles grans-, i manguitos. Era el Chema Martínez. Un cos on h es podien apreciar cadascun dels muscles del cos humà. La seva expressió era de total concentració. Donava petits saltets i es feia uns copets a les cames. Allà mateix també vam veure que hi havia el seu màxim rival i guanyador de la cursa de l'any passat. Van saludar-se cordialment i es van col·locar a la línia de sortida. El Chema va fer un toc a les cames dels corredors que hi havia tot just al seu costat. Un gest imagino d'aquells que t'agraden i esperonen.Complicitat. Un som-hi!. Les 11h i sortida. Tot just davant nostre vam veure com un corredor va caure i també un altre al seu darrere. Per un moment em van passar pel cap els "encierros" i ha de ser horrible!. Ràpidament es van aixecar i continuar. Pobres!.. i quina ràbia que deu fer!...
Nosaltres vem tornar cap a el nostre calaix. No sé si us he dit que portàvem el color taronja -un bon senyal!-. Mentres vèiem que els que anaven davant nostre -grocs, verds i blaus- caminaven cap al punt de sortida. Dins de cada color també estàvem col·locats per temps. La sortida era 3 minuts més tard del bloc que havia sortit prèviament.... Plovia i parava, plovia i parava.... Ja avancem nosaltres. Ens desenfundem del plàstics -aquells transparents de 0,75 Eur adquirit a una botiga de xinos- que portàvem, gairebé tots anavem iguals, i cap a la sortida. La música eixordadora i estimulant. Cançons conegudes i per a cada grup sonava una de diferent. Rèiem, ballàvem marcant el ritme....A la pantalla vèiem com corria el crono marxa enrera.... lau (4), hiru (3), bi (2), bat (1) i (0) . Les 11,25h. En passar per l'arc engeguem els nostres cronos. -Jo l'estrenava, va ser un dels meus regals d'aniversari ji ji ji i va quedar ben batejat!!-...
La consigna era molta tranquil·litat i al nostre ritme encara que era fàcil deixar-te portar. El public a la sortida del poble animant. Gairebé sense adonar-nos-en ja érem al km 3 i a punt per començar el festival. Ja plou i no para. El paisatge és preciós. Prats verds i caserios, ovelles i cavalls. Anem bé, al nostre ritme. Pel nostre davant cents de corredors que ja són a dalt de la pujada. Estem corrent per l'autovia i públic als dos costats equipats amb paraiguües i roba impermeable. Famílies amb canalla petita dins els seus cotxets... De seguida el primer avituallament. Taules llarguíssimes plenes de gots de paper. El terra era ja una catifa blanca de la gent que havia passat davant nostre però al mateix temps ja ho estaven escombrant. Aquest tema, gots o botellins, és una de les polèmiques doncs sembla que hi ha molts corredors que preferirien que repartissin botellins... certament quan l'agafes et cau una mica per sobre, però per a mi no hi ha problema...Ja ens trobem als temuts tobogans. Es el tram de carretera que porta al poble de Lezo. Col·locats en algun revolt estratègicament públic abertzale amb pancartes demanant l'apropament a casa dels familiars o amics empresonats. Sembla que les cames es ressenteixen pero ha estat una falsa alarma. Seguim al nostre ritme i molt bé. Som a l'equador de la cursa i ni ens n'hem adonat. Port de Pasajes. Una zona industrial amb tinglados, grues marítimes i algun container. Aquí no hi ha desnivell i es on la gent aprofita per a córrer i recuperar, si és possible, algun minutet. S'ha d' anar amb compte amb el terra ja que les vies de tren que hi ha podrien jugar una mala passada. Era ple de tolls,...i de gent, és clar!.. furgoneta amb DJ i el speaker, que sigilosament, anunciava que venia l'Alto de Miracruz. Hi ha un ziga-zaga, dreta-esquerra. Aqui un grup de nens xistularis i tamborins amb directora i tot,... Emocionant,... érem els corredors qui els aplaudíem!. -he vist que hi ha penjat un video a Youtube enregistrant aquest bonic moment-. Ja ens trobem pujant: "Aupa, aupa,... Ya estais arriba,.. esto se acaba,... venga valientes",.... Aplaudiments... No els podíem ni volíem defraudar. Corríem i corríem. Durant tota aquesta pujada, potser semblant al nostre Vial Bryant, i també les anteriors, em vaig sentir molt bé. Ens anàvem donant ànims entre nosaltres: "Sí sí,... ja hi som,.. això ja està. Estem a punt d'entrar a Sanse"... Just al davant nostre hi anava un corredor ceg amb el seu guia. La mitjana d'edad de la parella uns 60 anys i allí estaven pim-pam pim-pam. Un altre petit desnivell. Ja es veu el Kursaal i s'intuieix el final de la cursa. Sento uns companys al costat que es diuen: "Mira, allí està el guia de 1,50h. Vamos a por él!. El de rojo"... Això va fer saltar una alarma al meu cervell i dic: "Armengol, nosaltres també, vinga!.." i a cremar l'últim cartutxo!. El vam agafar i rebassar. Durant la cursa l'havíem estat veient però lluny. Ja érem a l'alameda del Boulevard i es divisava el crono però hi havíem de descomptar els 25 min que havien passat des de la primera sortida. Arribem a la meta. 1,48 hrs...(encara no m'ho crec!). Molt emocionats i molt satisfets.No sé si haureu aguantat la lectura fins aquí. Així ho espero. Certament tot aquell públic allà va ajudar a aconseguir aquesta fita però no em queda cap dubte que heu estat vosaltres qui realment ho ha fet possible. Agraïment particular i especial al corredor-guia Armengol. A cadascun de vosaltres pel vostre ajut, suport i companyia, pels vostres consells i ànims.
GRACIES!"