carta d'agraïment Jaume

De tant en tant he de sortir del meu interior, vers la crua realitat; es de nit, una nit estelada, freda i llarga, de fet ni tant sols sé quina hora és, només sé que camino, i que camino sol, tant sol que em sembla que no hi ha ningú més en aquest espai etern entre els estels i el terra que vaig trepitjant. L’ùnic que sento és el soroll de la nit que es va esqueixant per deixar pas al nou dia que vol surgir.

Sòc en un punt indeterminat a les muntanyes que tant he estimat, però que ara no és el cas, dins meu fa temps que han començat a multiplicar-se els perquès, uns perquès que van obrint antigues ferides i que les tornen a fer sagnar, també de nous, tant nous que ni hi saps el perquè. L’ùnic que tinc per a lluitar-hi i tirar endavant, és la convicció ferma de que he d’acabar, però no hi lluito sol, on poso el peu molts peus també hi són posats, quan els meus braços s’afluixen tot apretant els pals, nous braços m’ajuden a fer el pas, dins el meu cap moltes veus m’animen a tirar endevant, ...les vostres veus.

Només volia donar-vos les gràcies, pel vostre soport, i que sapiguessiu l’ho important que va ser tant per a mi com per el JosepMª, i l’Àngel, els vostres missatges, trucades i recolzament en general.

Tingueu per segur que quant vam creuar la linea de meta tots vosaltres estaveu amb nosaltres.