TARRAGONA-MONT CARO. LA CRÒNICA.

Aquesta és la crònica del Jordi Berga, de l'últim entreno per estirar les cames que han fet els nostres amics.

I aquí penjo un enllaç al blog del JaumeG on tambè ha penjat la seva (crònica): RUTA TARRAGONA AL CIM DEL CARO, JaumeG

06-04-12         Tarragona-El Caro

Distància: 158 Km  D+ 5600m 

Divendres Sant, 8h del matí,  hem quedat devant d’Hisenda, un bon dia per donar un tomb per la montanya i collir una mica de farigola com mana la tradició, foto de sortida i comencem a trotar, direcció al riu, fa un dia perfecte, sol, no fa fred, pero tot no pot ser perfecte. Anant pel riu comença a fer el primer ram, plou i fa sol, anem veient l’arc de sant Martí, però cada vegada es va ficant més núvol, parem Constantí i anem a buscar el tunel que passa per sota del camp de aviació, és inmens, creuem i direcció a Reus, va fen ruixats però el cel cada vegada es més negre i el que es veu venir és una bona tronada, passem Reus i quan arribem a Maspujols tronada i calamarçada aquí ja tenim clar la diferència entre anar xops i molt xops, com que ja no podem anar més xops decidim continuar cap a l’Aleixar semblava que estava parant de ploura pero al anar a sortir del poble comence una altre tronada i decidim deixar-la pasar, reculem cap el bar i fem un avituallament improvisat, ens escalfem menjem i mentres estem al bar ens estalviem la segona calamarsada.

Bé com que sembla que está afluixant decidim continuar, al sortir de l’Aleixar la primera riera baixa al ampla i tenim que passar amb l’aigua fins al turmell, semblava que l’aigua tinges ganivets, que gelada que estava després de la calamarsada, però per mol que estigues el temps en contra nostra el nostre obgectiu era clar arribar a Alforja, que vam creuar i vam començar a pujar fins la Creu del Formatge i després fins a L’ermita de Puigcever que vam tindre que corre per què ens estava caient la tercera calamarçada, ens refugiem a l’entrada de l’ermita, trons llamps aigua a bots i barrals i una boira que no ens deixa veure les magnífiques vistes que hi ha desde l’ermita, quan afluixa continuem, comencem a tenir clar que el dia serà feixuc, el cami està ple de calamarsa i anem fent quan de sopte en mig d’un bosquet decidim guarirnos de la quarta calamarsada, aixo semble l’historia inacabable, continuem cap els molins i el coll de la Teixeta, creuem la carretera i camí cap a l’Argentera surt el sol, parada per treurens la roba i menjar una mica mentres caminem, veiem el pantà de Duesaigues i els cams i les valls semblen enfarinats, és calamarça, a l’Aregentera omplim aigua i menjem una mica més per anar a Colldejou, que per fi ferem parada per dinar, eren les 18h per fi mengeriem algo solid i una birra de recompensa.

Sortim ben satisfets cami del Coll del Gix i cap a Llaveria, baixant de Ll’veria se’ns fa de nit i passem aprop de Capçanes on es veu tot el poble il.luminat, continuem i per la zona de la Fou tots el barrancs baixen amb aigua i a l’últim ens vam posar d’aigua fins damunt del genolls, la veritat ho vam fer a disgust, però aquella aigua gelada li va anar molt bé a les cames que las va tonificar, peró la veritat es que estavem una mica fartets de anar amb els peus mullats tot el dia, i anant pujant i baixant colls arribem a Tivisa a les 24 hores de divendres.

Va ser un avituallament complert d’això ja se’n va encarregar la mare del Benavent (molts petonets a la mare dels troteros) i després de descansar una estona sortim a les 5 de la matinada direcció a l’ermita de Sant Blai per anar a buscar el GR-7 que ens ha de guiar, tot el camí enboirat,  fins a Rasquera que començava a fer solet, eren les 8 tocades del dissapte i parem a fer un café i menjucar una mica, ja que no farem parada fins a dinar, sortim de Rasquera seguin el GR-7 i anem voreijant el riu Ebre, no cal dir que tota la vegetació despres de la pluja estava espatarrant, anem trotant , trotant i trotant fins arribar al pont de Benifallet, carretera, creuem lal via verda i anem pujant i baixant collets fins a Pauls, son les 13,30 del mitgdia quan fem l’ultim avituallement sólid, mentres ens preparen els bocates anem preparant el material per l’ultima tirada, tots sabem que serà dura, es fara llarga, però tots tenim clar que arribarem, tard però arribarem.

Son les 14.30h quan sortim del bar direcció a l’ermita de Sant Roc per anar seguint el GR-7 que ens portara fin a dalt del coll de l’Espineta, a partí d’aquí això comença a ser un rosari de pujar i baixar colls, boreixar carenes, de sopte veiem al fons les antenes de El Caro, però son molt petites, anem pujant i baixant, veiem cabres, seguim fent carenes i baixant en una petita vall trobem un ramat de toros, seguim, portem moltes hores trotant sense parar, el menjar es va fent per el camí, la questió és no allargar-ho més del necessari, quan de sopte comencem a baixar i baixar per un barranc bastan técnic que fa cap a la  pista que ens durà cap el refugi de El Caro al que fem cap per un altre barranquet bastant pronunciat, d’aquí anem a buscar la canal que ens ha de pujar cap al cim, la busquem i comencem a pujar, però desseguida desistim i pregunten en una cabanya de fusta que havia molt aprop i ens senyalen una mica més a l’esquerra, enfilem rapid i alló puja molt  dret i molt brut i no hi han marques del GR, com estava apunt de fer-se fosc i no veiem la continuitat del cami decidim recular, baixem, s’estava fen fosc i decidim assegurar el final, donarem el tomb i anem abuscar la carretera, el cami serà més llarg però segur que arribem, puja que pujaràs, per les siga-sagues de la carretera, cops d’aire cada vegada més forts com més alts estavem, ara et venia per darrera que empeny, ara per devant que no avances, i de tant en tant de costat que anavem a tomballons, arrvem a dalt del Caro a les 22h del dissapte i tal com arrivabem anavem entrant directes al cotxe per  que feia una tempratura de 2º i un vent que et deixaba garrativat.

M’ho he passat molt bé, he patit, he gaudit, han sigut 38h, ens han passat moltes cosetes, però serà una aventura que recordaré molt de temps, baixan ja amb el cotxe per les siga-sagues, ara ja amb la feina feta, comentem: “és lluny, però tampoc tant”.