Com alguns sabeu, vem tenir la sort de coneixer l'Iñaki, l'any 93. Nosaltres preparavem l'expedició "Tarragona 16000", i teniem que completar l'equip i ell es va enterar i ho vem negociar per incloir'l-ho com un membre més de la nostra expedició, vem estar junts quasi dos mesos pel Nepal i Tibet, gràcies a ell es van complir els objectius de l'expedició, ell es va integrar perfectament com a un més de nosaltres, inclús va apendre el català, ...era de caracter molt obert i amb una gran capacitat de comunicar i relacionar-se amb tot-hom.
Es una gran perdua dintre del mon de l'alpinisme, ens deixa un bon amic i una millor persona; però segur que l'Iñaki seguira paseijant per les muntanyes que sempre va estimar.
Fa 12 hores
5 comentaris:
Pel que heu comentat els qui el vau coneixer i pels missatges que he llegit en diferents llocs; era una persona que mantenia els ideals que pensem que hauriem de tenir tothom i que encara es suposa més que tenen els alpinistes: companyerisme, amistat, honestedat, alegria, etc...per això tot i no coneixe'l sempre sap greu que algú així ens deixi.
És un risc que saben que corren els qui fa aquest esport/treball/bojeria...en canvi hi han tants cabrons al món que no paren de donar pel sac i viuen tota la vida martiritzant a la gent!
"VIU I DEIX VIURE"
No m’ho puc treure del cap. Dissabte rebia una trucada molt especial, era el Xavi Aymar des de el Camp Base del Everest. Està emocionat desprès que la setmana passada arribes el cim del món. Era el seu tercer intent, els dos anteriors els va fer amb nosaltres. Minuts desprès m’explicaven el desenllaç del Iñaki Ochoa al Annapurna ... era molt difícil que se’n sortís. Iñaki ho havia deixat tot per les muntanyes, no es cansava d’intentar transmetre que sentia, que l’atreia, el per que, ... jo t’entenc Iñaki.
crónica expedicions.
blog dels xavis.
Acollonant la foto del colapse a l'everest.
A la marató de Zegama vam fer un minut de silenci en record seu.
Ha estat una perdua però va viure una vida plena de satisfaccions fent el que li agradava i això es el que compta.
Nosaltres ens vam enterar a Groenlandia de la seva mort i paralelament de l'exit que tan perseguia el Xavi Aymar, una bona noticia i una altre de dolenta i cabrona, la cara mes negra de la muntanya, tan de bo aquest ideals de muntanya que explicava, i el Joanjo ens recorda, s'intentessin aplicar mes sovint al mundillu de la muntanya...
Publica un comentari a l'entrada